Volver al sitio

Carnaval de la Ira, 2019.

Carnaval del El Prat de Llobregat (Marc García Arnau).

Pregó de la Ira.

Pregoner:
Bona nit amics del Prat
veïnat ben avingut,
pagesos i comerciants,
empresàries, estudiants,
poble digne i arrelut.
Hola a tots! És que en sou tants: (escodrinyant la multitud)
Mestresses i parroquians,
treballadors, majorals,
aturats postindustrials,
guripes i traficants,
autònoms de tota sort,
temporers de l’aeroport,
pencaires poligoners,
– els del Masblau, els dels ZALs –,
penya que aneu pels carrers,
chules i galifardeus,
creients, agnòstics, ateus,
artistes que passeu fam,
metgesses i zeladors,
meretrius i gigolós,
addictes al Diazepam,
frikis, nyicris, melenuts,
chonis, ninis i barbuts,
onanistes sense fi,
gent LGTBI,
fatxendes de manual,
capullos en general
i, en resum, tots els que hi sou,
que ja n’he anomenat prous.
Us deia que benvinguts,
ja comença el carnaval! (ovació)
 

Tranquils que us veig esverats.
Abans de que això rebenti
permeteu-me que us presenti
a las set autoritats
que acompanyen al monarca. (petit silenci. Se’ls mira i rebufa)
Són aquest grapat de carques
que estan aquí estarrufats.
 

El militar, el notari,
l’alcalde, el guàrdia civil,
fanfarrons i reaccionaris,
mengen una i conten mil.
La monja que és espieta,
la madame que és sicofanta
i el bisbe amb la sacrosanta
moral que tot ens ho veta. (protestes irades de tots. El fan a un costat i agafen el micro)
 

Militar:
Feu callar aquest pregoner
que ens insulta tan alegre
és un llord i un barroer,
 

Totes les autoritats:
Posa’l a la llista negra!
 

Alcalde:
Encomiables governats, (prenent la paraula)
no feu cas d’aquest pirat.
Ha passat un any sencer,
pluja, vent, calors i fresca
i tornem a estar de gresca,
sembla que no pugui ser.
Aquest any que ens acompanya
– i està lleig que ho digui jo –
ben segur serà la canya,
no n’hi haurà un altre millor.

La crisi ja és del passat
ara tot va com la seda,
ningú es recorda d’on queda
allò de l’austeritat.
Hem vençut el desencís,
seguint el meu full de ruta
tothom penca i fa viruta,
la gent és molt més feliç.

Les obres de l’Avinguda,
de l’Artesà, la Bunyola
i tantes altres mogudes
ja s’acaben – i no és trola –.
Per la fruïció general,
com és any electoral,
inaugurarem un munt
de rotondes amb geranis,
aparcaments subterranis,
centres cívics i fins un
puticlub municipal. (ovació de tots)
 

Notari:
Ja veuràs – t’ho dic de veres –
que els llepafils i els paparres,
colla d’aixafaguitarres
venen a posar-hi pegues.

Madame:
Si n’hi ha de desagraïts…
T’esforces en crear feina,
però diuen que és una tifa
i et munten una manifa.
Tot ho arreglen a crits.
No els agrada agafar l’eina
ni es mereixen el salari,
oi que no, senyor notari?


Notari:
En efecte, no és per res,
però estem rodejats de púrria
que jeu i no fa res més
que rascar-se la bandúrria.
 

Jo a la fàbrica i a l'horta,
als que es queixen per mania
els hi assenya-lo la porta
i au, a cagar a la via! (aplaudiments de la resta)
 

Monja:
I què em diu de les noietes
indecents, que avui en dia
van mig ensenyant les tetes?
La joventut s’esgarria
i tan bon punt fadrineja
es rebel·la i et provoquen.
Després s’exclamen si topen
amb algú que les magreja.


Guàrdia Civil:
I llavors tot són protestes
i dels homes dir-ne pestes.


Notari:
Que no ensenyin tanta cuixa!
A mi me la porten fluixa
les feminazis aquestes,
la que no és meuca és bruixa. (riuent tots)
 

Militar:
La culpa és dels estrangers:
tirafletxes, negres, moros,
allà on vagis n’hi ha milers.
Com no estiguem ben al lloro
ens fotran tots els calés.
Me cago en la puta d’oros!
Me’ls miro i no fan res més
que imposar llurs tradicions,
quedar-se les subvencions
i embrutar-nos els carrers.


Bisbe:
Han de ser els nostres costums
els que s'han de mantenir
i a qui els vulgui subvertir
se li hauran de baixar els fums.


El que fa falta és mà dura,
que algú espetegui el fuet,
els hi foti un bon paquet
i aturi la desmesura.


Guàrdia Civil:
Se’ls ha acabat la vidorra,
jo sé bé on tinc la mà dreta,
faré venir la secreta
i els adreço a cops de porra.


Ens desfarem de la brossa,
anirem pel camí dret,
qui ha de manar, fet i fet,
és el que la té més grossa. (aplaudiments)
 

Bisbe:
Als pobres, als immigrants,
als artistes i estudiants,
als mariques i a les dones
com més estopa els hi dones
més arraulidets s'estàn. (tots riuen)
 

(Entra la ira un crit eixordador...)
 

Ira:
La mare que us va parir!
Però què hi foteu tots aquí
dient bestieses arreu!
Sou molt pitjor que la pesta!
Em teniu fins els ovaris,
escamot de reaccionaris.
 

Monja:
Senyor bisbe, qui és aquesta?


Ira:
Sóc la ira cagondéu!
La reina del carnaval!
Porto una estona aquí dalt
sentint-vos dir bagenades,
però no us sortiràn debades.
Cucs menyspreables, ramat
de bèsties presuntuoses,
creieu que enteneu les coses
i no enteneu un cagat.


Però qui us heu cregut que sou?
Parlar així dels desvalguts...
Monstres de cor boterut!
Teniu l'ànima en un pou.


Jo sé bé el que preteneu:
esclafar les divergències,
fer entrar la por a les conciències
fins a que les doblegueu.


Exactament el mateix
que porteu fent des de segles,
medir-ho tot amb dos regles,
purgar a qui us desobeeix:


Els humils, els diferents,
els marginats, el jovent,
els oblidats de la terra
que fugen lluny de la guerra,
les dones, els dissidents...


'Questa gent que heu insultat
i que sembla que us repugna
són els que m'han convocat,
vinc a fer-ne la propugna!


Per defensar-los a ells
de la humiliació i la mofa
us penso esbandir la tofa
arrencant-vos els cabells.


Macarres de la moral,
esbirros del capital,
Grapat de cagabandúrries!
No contaveu amb la Ira
i el seu exèrcit de Fúries
que ve a venjar les injúries
que hem patit tota la vida.

(entren les Fúries cridant i els capturen. Rebombori)


Com que em feu tantíssim fàstic
us he preparat un càstig
d'acord als vostres pecats.
Il·lustres autoritats
heu perdut l'hegemonia,
doneu-vos per segrestats!
Durant els propers set dies
la ràbia i la fellonia
són les que manen al Prat!


Amigues conciutadanes!
La ira que tot s'ho menja
consumarà la revenja
que totes heu desitjat.
Sortiu a fer l'animal,
no us en reprimiu les ganes.
Que s'encengui la guspira
de la justícia social.
Lleveu-vos de la cadira!
Sigueu lliures i marranes,
i que visqui el carnaval,
el carnaval de la Ira!

Testament de la Ira.

Bones amigues i amics,

nens, adults, ancians i joves

escolteu bé això que us dic

perquè us porto males noves.

 

Degut a la desmesura,

a la bilis i al despit

d’aquests set dies de crits,

la salut passa factura.

 

Haig de dir-vos amb dolor

que un colapse en plena feina

se’ns ha endut la nostra reina,

espero, que a un món millor.

 

La monarca de la Ira

al moment menys oportú,

amb lo bé que estava, tu,

se’ns ha mort i no respira.

 

Estem del tot desolats

pel final d’aquesta història

i les set autoritats

promete’m fer-li memòria

a qui deia les veritats

tot i que fos amb cridòria.

 

Arribats a aquest moment

lloem la seva figura

donant pas a la lectura

del ansiejat testament.

 

(Li donen el testament, l’obre i comença a llegir)

 

Amigues de tots els indrets

si escolteu això d’aquí

sense dubte el que vol dir

és que el cor m’ha fet un pet.

 

Jo, la reina de les Fúries

us llego en el testament

una reflexió potent

per suportar les penúries.

 

Després de tant de maldir

amb fellonia i cabreig

tot allò que creia lleig,

de la següent frase d’aquí

vull que en feu un safareig:

la Ira no és el camí.

 

Confondre-la amb la violència

fou la meva gran errada,

doncs se’ns pot tornar de cara,

saber-ho no té cap ciència.

 

Si algun cop heu d’escollir

entre pau i virulència

penseu en el que us vaig dir

i apel·leu a la paciència.

 

La còlera ens enlluerna,

pot ser una errada fatal,

perquè veure-s’hi és vital

per sortir de la caverna.

 

És cert que els insults que emboquen

no deuen quedar sens’ càstig,

però hi ha mètodes menys dràstics

de punir als que ens provoquen.

 

La raó i la intel·ligència

són les nostres dues gràcies,

fetes servir amb perspicàcia

tenen molta més potència.

 

Ara bé, si val maldades

i la cosa es posés lletja

sempre ens podem treure el fetge

i aixecar unes barricades!

 

En fi, no tot el que us llego

son consells i moralines,

aquí ve la galosina

aparteu-vos que apredrego!

 

Als alcaldables del Prat

l’elixir del poliamor,

per lidiar amb la pubertat

de l’era post Tejedor.

 

Pel marquès de Waterloo,

en Quim Torra i en Comín

un DVD perquè aprenguin

la vida de Ho Chi Minh.

 

Als que estan a la presó

un entrepà amb una llima,

al mossegar-lo fa grima,

com un plet per rebel·lió.

 

Pels jutjes que amb la mà fluixa

dicten la llei que els convé,

tinc una mà de morter

i un passi al tren de la bruixa.

 

Commino al govern d’Espanya,

a que abandoni els eixarms,

es baixin de la peanya

i deixin fer a l’Open Arms.

 

Als fans de la postveritat

que adulteren la memòria,

els deixo un llibre d’historia

i un pot amb pixum de gat.

 

A Salviani i a Le Pen

a Abascal i a Bolsonaro

una barca els hi preparo

sense timó i sense rem,

perquè vegin què se sent!

 

Per en Trump i el seu entorn

un coet que amb molt d’esglai

els dugui a l’hiperespai

sense botó de retorn.

 

I, en resum, per cadascun

dels vils senyors de la guerra

un xalet a sota terra

a on no hi vegin mai la llum.

 

Però, de tot, ara el millor:

a vosaltres gent de bé

us deixo un gas rialler

perquè rieu sense por,

que la vida està cardada

i ens cal una riallada

per donar-li més color.

 

I llegit el testament

donem pas al funeral

resigneu-vos, bona gent,

ja s’acaba el carnaval.